Què és la sociologia?

Per començar, es pot dir que la sociologia és l’estudi sistemàtic de la societat humana. Però dit això, també cal afegir que la sociologia no consisteix només en recollir dades sobre un tema social o un altre. La sociologia és molt més que una llista de fets i xifres. La sociologia és, per damunt de tot, una presa de consciència, una manera de pensar i d’entendre d’una forma crítica els fenòmens socials. Fer servir la perspectiva sociològica és equivalent a veure l’estrany en allò que ens és familiar: observar sociològicament exigeix deixar de banda la idea familiar de que la conducta humana depèn únicament del que les persones decideixen fer, i acceptar en el seu lloc la idea un xic estranya al principi: que la societat guia els nostres pensaments i els nostres actes. 

Aprendre “a veure” de quina manera ens afecta la societat exigeix certa pràctica. Si preguntéssim a qualsevol universitari/a per què va triar una facultat o una universitat determinada, podria donar algunes de les següents raons: - Volia estar a prop de casa - Aquesta universitat tenia el millor camp d’esports - Una llicenciatura en Economia en aquesta universitat assegura una bona feina el dia de demà. - La meva noia va a aquesta universitat. - No em varen acceptar a la universitat a la que volia anar en primer lloc. 

Aquestes respostes depenen de les circumstàncies personals de qui les expressa, però, ¿és aquesta tota la veritat? Doncs bé, la perspectiva sociològica aporta implicacions més profundes que poden resultar menys evidents. Si pensem sociològicament sobre el fet de rebre una formació universitària, ens adonarem que, en la gran part del planeta i per a la majoria de les persones, aquesta opció és simplement il•lusòria perquè no poden ni somiar anar a la universitat. Encara més, si haguéssim viscut fa un o dos segles, l’”elecció” d’anar a la universitat era una opció només accessible per a una reduíssima élite. D’altra banda, realitzar estudis universitaris implica assumir certs costos econòmics, de manera que els estudiants sovint pertanyen a famílies amb ingressos superiors a la mitjana. 

Els joves que tenen la sort de pertànyer a famílies que exerceixen la seva activitat laboral en el sector serveis (classe mitjana) tenen una probabilitat deu vegades més gran d’anar a la universitat que aquells que pertanyen a famílies de la classe obrera. També existeixen diferències segons l’ètnia i el gènere dels estudiants. En fi, en una primera aproximació, la sociologia es proposa mostrar les pautes i els processos pels quals la societat determina allò que fem. Sovint la perspectiva sociològica posa al descobert que la conducta humana no és tan individualista com podríem pensar. Per a la majoria de nosaltres, la vida quotidiana és el resultat de decisions individuals: ens felicitem quan ens surten bé les coses i ens donem les culpes quan aquestes no resulten com nosaltres esperàvem. Estem tan cofois de la nostra individualitat que ens resistim a la idea de que actuem segons pautes socials. Un dels fundadors de la sociologia, Émile Durkheim, va demostrar com les forces socials afecten la conducta humana. Va fer un estudi sobre el suïcidi. 

                             Émile Durkheim (1915)

¿Per què? Doncs perquè no res ens sembla més personal que la “decisió” de treure’ns la pròpia vida. Durkheim, considerat un dels pioners de la sociologia (1858-1917), va escollir el suïcidi com a tema d’investigació. Si era capaç de demostrar que un acte tan íntimament personal com el suïcidi estava determinat sociològicament, aleshores hauria establert arguments sòlids per a l’estudi de la sociologia. I ho va aconseguir! Va ser capaç de demostrar que les forces socials influeixen en l’acte aparentment tan propi o personal com el de treure’s la vida. Durkheim va començar estudiant casos de suïcidi en la França de la seva època. Les estadístiques mostraven clarament que algunes categories de persones tenien una probabilitat major que d’altres de suïcidar-se. 

Concretament, va trobar que els homes, els protestants, els 4 rics, i els solters mostraven una índex de suïcidi més alta que les dones, els catòlics o jueus, els pobres i les persones casades, respectivament. Durkheim va deduir que aquestes diferències corresponien a diferents graus d’integració social de les persones. Les taxes de suïcidi baixes caracteritzaven categories de persones amb forts lligams socials, mentre que les taxes de suïcidi elevades corresponien a persones més individualistes i socialment solitàries. Efectivament, en les societats dominades pels homes que va estudiar Durkheim, aquests gaudien de més autonomia que les dones. 

Durkheim va arribar a la conclusió de que, independentment dels avantatges que suposa la llibertat per als homes, l’autonomia implica una integració social menor, la qual cosa contribueix a una taxa de suïcidis més alta entre els homes. El mateix succeeix amb els protestants, la individualitat dels quals els predisposa més al suïcidi, a diferència dels catòlics i els jueus, els rituals dels quals enforteixen els lligams socials. Els rics, evidentment, tenen més llibertat d’acció que els pobres, però també una taxa de suïcidi més elevada. Finalment, els solters, amb vincles socials més febles que els casats, també corren un risc més elevat de suïcidar-se. Un segle més tard, l’estudi de Durkheim encara segueix essent un tema de debat.